— Elvira! — pregà, novament, la Pilar.
— Ay, donya Pilar, míri com se riu de mi l'Elvireta; — feu, la Roig, excitantse per moments. — A mi la franquesa'm perdrà
sempre. Què hi farèm! M'he olvidat d'aquell adagi: val més un gust que mil lliures.
— Ah, axò sí qu'es ben cert! — exclamà la noya, a tall de mofa.
— No'm creya, — prosseguí la Roig, fondament ferida y desvergonyintse del tot, — que, haventse decidit l'Elvira per aquest jove de Bilbao, les pogués molestar tant lo qu'he dit del altre sols a fi de be. No sé què'm fa pensar axó, vègin. —
La Pilar s'arborà tota y, saltant dintre del cotxe, no's pogué aguantar de dir irònicament.
— Pensar? No s'hi amohini, senyora, no pensi rès.
— Sí, sí; — contradí la noya, ab un peu ja a'n el estreb — pènsi que, de desagrahits, l'infern n'es plè; y axò la consolarà, potser. —
El cotxe arrencà pel carrer de Fernando, y la Roig, encesa d'ira, restà encara dos minuts, anant y venint, sense esma ni concert, pera tirar cap a la dreta ò a l'esquerra. «Si s'havía tancat les portes de casa Dou, al menys s'havía venjat y desfogat. Quedavan en paus.»
Pàgina:Pilar Prim (1906).djvu/240
Aquesta pàgina ha estat revisada.
