Pàgina:Pilar Prim (1906).djvu/325

passat. «Ja veya quins misteris, quines intencions debía dur l'Elvira».
— Però, filla, tant y tant m'han sabatejat, que ja tinch la pell curtida. Ja ho debías anar notant. L'agror de tants desenganys y ultratges m'ha esmussat el sentiment, m'ha embotat el sentit moral. Ja ha fet be d'entornarsen sense veurem l'Elvira, ja... Ay, pobreta, si m'arriba a veure. ¡Y que cambiada m'hauría trobat! T'asseguro que qui cau malalta, llavors, es ella. Està acabat: vuy viure. Teniu molta rahó tots els qui m'aconselleu axís.
— ¿Y què pensas fer?
— Per de prompte, no vuy més tractes ab en Robert ni ab la maula de la seva dòna. Tinch ja tot el servey previngut pera no dexàls passar, si's presentessin. Si la noya m'escriu, contestaré posantme al tò qu'ella usi. En cas necessari, escriuré al meu gendre. Y pels interessos, si no m'escriuen... m'aconsellaré y veuré... ¡Ah! y apropòsit, míra; fésme'l favor d'encarregar al teu marit que repassi'l balans que't dono... Té. La noya, que hi entenía, me'ls mirava cad'any; jo no hi entench rès. El teu Genís me farà'l favor de mirarho, dirme què hi veu y quant hem guanyat. —
L'Osita sortí d'aquella casa, tan amiga, tan expressiva y festosa com sempre; però