Pàgina:Pilar Prim (1906).djvu/36

pregon, que tenían a l'altra banda de camí? La monotonía del panorama qu'ofería l'estreta vall, guanyantla com havían de guanyarla, tan lentament, els ensopía. Aquell espasme universal els atontía, y ben aviat van sentir, les senyores Dou, necessitat d'aclucar els ulls y recullirse en les fosquedats del cotxe. Ja n'hi havía prou de contemplar, durant una hora, l'hipnotisant espurneig dels pedassets de prades y rostolls qu'escalavan la meytat baxa de la llarga montanya de devant, com el bosch qu'espurnejava també en ses escarpades altures y qu'extenià ab pinzellada negrosa l'ombra de ses soques per la catifa verda que cobría la terra; ja n'hi havía prou de mirar sempre aquell riuet que s'escolava silenciosament com una cinta de vidre abaix de tot, entre interromputs rengles de pollancres; ja n'hi havía prou, sobretot, d'apartar enlluhernada la vista dels miserables poblets, que, fugint de la canal del vent, assí y allà s'arredossavan a les costes, arrupits y coberts de lloses rutilants, a través de la gassa d'or que queya devant les llunyaníes.
Per axò, passat el miserable lloch de Planés, d'hont sortí un axàm de pobres a enrondar el convoy, pidolant ab una cantarella mandrosa y ritmada, que feya riure al petit y nona als grans, aquelles senyores