Pàgina:Pilar Prim (1906).djvu/41

fosquía, fins al negre, el vert pompeyà del bosch atapahit de l'altra banda de la vall. Els ulls podían, per fi, esplayarse, lliures de dolor y enlluhernaments, sobre aquella naturalesa verge y vigorosa, que, a la claror suau d'aquella hora, se despullava de ses crueses violents, sens perdre la calentor de sos tons, ni la robusta armonía de tot son conjunt. Y l'espectacle regenerador d'aquell bosch que, en mostra de sa fortalesa, mantenía drets y voltats de rebrots els pins calcinats pel llamp, arribà fins a apaybagar la por de la Pilar, a encendre com un llumet de vida en els ulls del malaltet.
No fou menys agradosa la sortida a la part baxa de la vall, despoblada ja de bosch, però encatifada d'herba de que's pexían a dojo alguns centenars d'eugues y nadons y vaques y vedells, a més de grans remats de ovelles. Una riera, també casi be imperceptible, remorejava al mitx, y sobre sa remor fonda descansavan, en armonía escayent, les tristoyes vibracions de les esquelles, que les insaciables eugues removían al esbrotonar els brins, el ronch bramul del brau, que exía a dar l'alerta als cotxes, tot orgullós, y'ls renills estiragassats y trèmols dels nadons que guimbavan per allí, esferehits, ò enjogassats.
Àl peu del riu, la Molina, un hostal de