deya, rient, que necessitava oli d' ametllas dolsas pera untarse las frontissas que tenia rovelladas. Al veurer tanta gent á casa seva, després d' enterat de lo que passava, digué: Calmeuse, bona gent, calmeuse! tot se fará; conech ma obligació, y si es un mal esperit desapareixerá com una glopada de fum.
Anaren á cercar lo burro d' en Guillem; puig era lluny, y lo Rector vellet, Mossen Roqué se posá lo sobrepellís; dos vehins l' ajudaren á pujar á cavall del burro; vingué l' escolá ab la peroleta plena d' aygua beneyta, y seguits de tot lo poble en professó se dirigiren cap á can Peyrotó.
A certa distancia del camp de blat, comensá sas pregarias lo Rector, aspergint de quant en quant ab aygua beneyta. A poch á poch anava avansant ab precaució; seguit per l' escolá. Tothom s'havia quedat lluny en darrera. Se veya que l' esglay dominava tota aquella gentada: las donas passavan lo rosari; los homes, y en mitj d' ells en Guillem y l' agutzil, la mirada fixa sobre aquella mala cosa, se senyavan, esperant, espahordits, lo que anava á succehir... De sobte, 'l burro, ab brams desaforats, se llensa, galopant, demunt del mal esperit y lo pobre vell cau á terra trepitjat y desmayat. La gent s' arrancá á fugir y l' abandona en tant trist estat. Lo portaren ab llitera á la rectoria y morí al cap de pochs dias. Tal va esser la fi trágica del bon Mossen Pere Roque, rector del poble de Cabrera.
