la sentiren tossir, pero d' una tós estranya com lo lladrar d' un gosset. — Ay! Deu meu!... Verge Santíssima!... S' aproparen del llitet; la Lluisa tenia la cara encesa, los ulls brillants, sa pell cremava. — Ay! Jaume... per l' amor de Deu!... Desperta tothom... corriu... que vagin á cercar lo metje. — Dona, no t' espantis, deya en Jaume fent lo cor fort y tremolant d' esglay; li posarém mostassa á las camas. Nevava, feya un fret glacial. La pobre mare assentada á l' espona del llit de sa filla, no vessava ni una llágrima. Li tenia sas manetas dins las sevas, y á cada accés de aquella tós seca una espasa li atravessava 'l cor. — Ay, Jaume, lo metje no vé!... Quinas horas d' angúnia! Quin sufriment la pobre mare!... Arribá lo metje mitj glassat, covert de neu. Després d' examinada la malalta: Senyora, li digué, per ara no hi ha perill: es un atach de fals crup. Ordená lo que s' havia de fer. No 'l deixáren retornar; passá la nit á la casa.
Quinas nits més cruels per aquella pobre mare á l' espona del llit de sa filla, sola en companyia de la claror vacil·lant de la mariposa!... — Ay! Verge Santa! no me la prengau!... ó prengau los dos!... La veya vestida d' angel y li semblava que estenia las alas pera envolarse; allavors, ab sos ulls de llágrimas, mirava al cel; seguia son vol radiant en las esferas lluminosas hont los Serafins rodejan la Verge inmaculada. La salut torná, ab ella la alegria de la casa. La Lluisa creixía esvelta, robusta
