Donchs aquest estiu, recorrent eixas hermosas valls pirenaicas, me dirigí un dia de Juliol, de bon matí, vers una collada de molt rica vista, que ne diuhen: lo coll de la Guilla, d' ahont s' ovira lo santuari de la Mare de Deu del Coral, y d' ahont los romeus que lo van á visitar resan una Salve.
En lloch de seguir lo camí que faldeja la montanya, vaig ficarme en pregón barranch pera seguir ayguas amunt fins á dalt de la collada. Mon objecte, al seguir aquella fondalada era per l' afany de trobar una planta que me faltava pera completar mon herbari de la vall de Prats.
De sopte, á mitj torrent me trobí al peu d' un cincle calcáreo, magestuós, aislat, esberlat en diferents indrets, semblant, vist á certa distancia, á trossos de muralla d' un palau encantat. Ab travalls y sovint á quatre grapas poguí, á través del bardissám y pedregám rodoladís, arribar á dalt. D' aprop, l'aspecte original d' aquell cingle no cambiá: trossos de blochs macisos com ferits pel llamp; fondas esquerdas, caós de penyas amontonadas, unas sobre altras; lo tot enllassat de toriám de ridortas y arrapat d' eura y demés plantas enredederas; vegetació espléndida.
Lo que fá la singularitat d' aquell cingle no es sa elevació que será d' uns 5o metros, pero sí, de son aislament. La vena calcárea que baixa de la montanya de Costabona, corre á voltas sota terra; surt al Coll de la Guilla: desapareix, quan de sopte s' obra pás en un esfors
