— Realment tens rahó; pero tal com está trobo que t' ha surtit molt bé.
Continuaren passejant y conversant d' aucells, de flors. Trobaren un cirerer tot vermell de cireras; en Manelet ab un ganxo feu baixar las brancas y ne oferí á las mamás, á la Lluisa quí, tota joyosa, s' en posá un penjoy á cada orella, com arracadas. Que n' es de guapa ab sos ulls expressius, sa cara animada, sas galtas rosadas! Cullí un ram de floretas que oferí á D.ª Narcisa. En Manelet feu un ramet de campánulas [1] que oferí á la Sra. Margarida, y un pom de miosotis [2] pera la Lluisa.
— Quina floreta més hermosa! digué al rébrerla; miris, mamá, quin blau de cel més pur!
— Sab quin símbol té? digué en Manelet.
— No, digui.
— Es la flor de no m' oblidis.
— Oy! que símbol més hermós... Allavors prengué lo pom de miosotis, lo partí, y n' oferí la mitat á 'n Manelet: tingui... en recort de la Freixineda... y li doná las floretas ab má tremolosa, tota commoguda, sens gosarse'l mirar.
A las sis se despediren de la Freixineda. Las senyoras las acompanyaren fins á mitj camí. La conversa del Sr. Jaume y de D. Francisco fou tan animada que sense adonarsen las acompanyá fins al portal de la vila.
