Pàgina:Plató - Diàlegs I (1924).djvu/111

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.


en la vida de Plató. El col·loca, en efecte, després del Fedó, la introducció del qual, que explica el per què de tot el retard en la mort de Sòcrates, és en el Critó com pressuposada. Räder[1] ha contradit amb raons positives aquestes afirmacions, i Wilamowitz[2] parla igualment amb gran energia contra aquesta tesi. Limitant-nos a exposar l'opinió que de la discussió sembla resultar més probable,[3] direm que el Critó forma part del grup de diàlegs destinats a elevar la personalitat de Sòcrates. És posterior a l'Apologia car en 45b s'hi al·ludeix. Però en el temps posterior a l'Apologia s'ha de col·locar molt pròxim a ella.


III. Contingut del diàleg


 El Critó és un diàleg simple. Dos personatges; cap complicació en l'acció; cap excurs en el raonament. El Critó té com l'Apologia el caràcter d'un diàleg destinat gairebé exclusivament a la defensa de Sòcrates. Un element filosòfic entra certament en el diàleg, però aquest element és subordinat a l'objectiu general de la càlida justificació del mestre. Cal tenir present aquesta duplicitat d'elements, tan elegantment resolta en una unitat vivent en els diàlegs platònics de la primera època, per entendre bé el Critó, el qual potser n'és l'exemple màxim. Del contrari hom s'exposa a perdre de vista els elements vius i concrets, convertint el diàleg en un tractat de moral cívica, o al contrari a interpretar les qüestions universals i eternes tractades en aquest diàleg com pures adjectivacions d'un destí individual. Les qüestions tractades en el Critó ultrapassen els murs de la presó on és Sòcrates, com ultrapassen totes les contingències del temps de Sòcrates i de Plató i de la vida d'Atenes; no tant, però, que sigui possible d'abstreure aquestes qüestions del fet individual que s'exposa.
 La intenció apologètica és excel·lentment descrita per Otto Appelt en la introducció a la seva versió.[4] Sòcrates, contra el qual s'ha fet pesar tota la severitat de les lleis, es presenta com llur únic advocat. Els jutges, el públic, els amics, tothom ha pecat contra les lleis en perjudici de Sòcrates o per la seva suposada utilitat; els jutges per llur injusta sentència, el públic per la seva negligència vers els esforços il·legals per l'alliberació de Sòcrates, els amics per aquests esforços precisament.

  1. Platons Philosophische Entwicktung, p. 100 i sg.
  2. Platon, I, 167 i sg.
  3. Vegi's un resum de la discussió en el treball de Ritter, Ber. über die in den letzten Jahrzenten über Pl. erschienenen Arbeiten, a Bursians Jahresber.
  4. Apologie u. Kriton, Leipzig 1919.