que mai no està bé d'obrar injustament ni de tornar la injustícia, ni havent sofert el mal de tornar-s'hi fent el mal, o bé et separes i no vols participar d'aquest principi. eQuant a mi, abans em semblava cert i ara encara m'ho sembla. Si, doncs, estàs en el que havem dit, escolta el que seguirà.
C.— Estic en el que havem dit i em sembla el mateix que a tu. Parla.
S.— Segueixo, doncs, o millor, pregunto: si algú ha promès a un altre alguna cosa de just, ho ha de fer o l'ha d'enganyar?
C.— Ho ha de fer.
S.— Partint d'això, fixa't bé: si fugim d'aquí desobeint a la ciutat, fem cap mal i justament a qui menys cal fer-lo, o no? 50I restem en el que haviem convingut que és just o no?
C.— No puc respondre a la teva pregunta, Sòcrates, perquè no la comprenc.
S.— I bé, considera això. Si estant a punt de fugir — o com vulguis anomenar-ho — les lleis i el comú de la Ciutat s'aixequessin davant de nosaltres i ens diguessin: Digués-nos, Sòcrates, quina en portes de cap? Et proposes res més, amb la feta que t'emprens, bque destruir-nos a nosaltres, les lleis i la Ciutat, en conjunt, en el que depèn de tu? O és que et sembla que pot subsistir i no ensorrar-se un Estat, on les decisions judicials no tenen cap força, ans els particulars les invaliden i les destrueixen? Què respondríem, Critó, a aquestes preguntes i a altres per l'estil? Moltes coses diria, tanmateix, un orador sobre aquesta destrucció de la llei que determina que les decisions judicials, un cop pronunciades, han d'ésser vàlides. cO bé diríem: la Ciu-
