S.— Quina? No és pas gens vulgar, em sembla; perquè, que essent tan jove s'hagi adonat d'aquest fet no és pas poca cosa. Car ell sap, segons diu, com es corrompen els joves i qui els corromp. Segurament deu ésser algun savi que, veient la meva ignorància, es presenta a la ciutat com a mare nostra per acusar-me de corrompre els joves de la seva edat. I al meu entendre, és l'únic, d'entre els polítics, que comença bé; dcar és bo d'ocupar-se primer dels joves per fer-los esdevenir els millors possible, com escau al bon pagès que primer s'ocupa de les plantes joves i, després d'aquestes, de les altres. I Meletos procura de primer fer neteja de nosaltres, 3els que destruïm el planter de la joventut, com ell diu. De seguida, després d'això, és evident que es deurà ocupar dels vells, esdevenint, així, el causant del major nombre de béns i dels més grans per a la ciutat, i és natural que reïxi començant per aquest començament.
E.— Jo prou ho voldria, Sòcrates; però em fa por que passi el contrari; car a mi em sembla que comença per fer mal a la ciutat obrant malament amb ço que hi ha de millor. I digues-me: què fas tu, segons ell, per corrompre la joventut?
bS.— Fa ben estrany, car amic, quan un ho sent dir. Diu que sóc un inventor de déus, i com que faig déus nous i no crec en els antics, per això em fa aquesta acusació.
E.— Ja ho entenc, Sòcrates. Es deu referir a la veu divina que dius que és amb tu en tota ocasió. Com a innovador en matèries religioses et fa aquesta acusació i se'n va al tribunal per tal de calumniar-te, car sap que aquesta mena de calúmnia és escoltada per la gent. A mi mateix, quan a l'assemblea parlo de coses religioses i quan predic el que ha de passar, cse'n riuen com si estigués boig. I pensa que cap de les meves prediccions no ha resultat falsa; però és que tenen enveja de la gent com nosaltres. Cal no parar esment en aquesta gent i seguir el nostre camí.
S.— Oh amic Eutífron, ésser objecte de rialles, rai! Els atenesos pel que a mi em sembla no es preocupen massa que hom sigui un savi mentre no comuniqui als altres la seva saviesa; però
Pàgina:Plató - Diàlegs I (1924).djvu/160
Aquesta pàgina ha estat validada.
