Pàgina:Plató - Diàlegs I (1924).djvu/184

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.

 Ε.— Tens raó.
 S.— Però suposem, amic Eutífron, que allò estimat pels déus i la pietat són una mateixa cosa. 11Si l'acció pia és estimada pels déus perquè és pia, la cosa estimada pels déus ho serà també perquè els déus l'estimen. I, d'altra banda, si la cosa estimada pels déus ho és perquè els déus l'estimen, la cosa pia ho serà també perquè els déus l'estimen. I ja veus, Eutífron, que això és contradictori, perquè les dues coses són totalment diferents. Car una cosa estimada ho és perquè un l'estima, mentre que una cosa pia és estimada perquè és pia. I sembla, Eutífron, que en preguntar-te jo què és la pietat no vulguis aclarir-me la seva essència, sinó que t'acontentis parlant d'un accident que sofreix, que és d'ésser estimada per tots els déus; bperò no dius el que és realment. No m'ho ocultis doncs, si et plau; comença de bell nou pel començament, i digués-me què és la pietat, bé sigui estimada pels déus o bé tingui algun altra propietat accidental; car sobre això darrer no estarem en desacord. Digues-me, doncs, per favor, què és la pietat i què la impietat.
 E.— Sòcrates, no sé com dir-te el que penso; car les nostres proposicions sembla que donin voltes i no vulguin romandre al lloc on les posem.
 S.— Del nostre avi Dèdal,[1] Eutífron, semblen les teves afirmacions. cSi fos jo qui posés aquestes afirmacions, tal volta et riuries de mi dient-me que del seu parentiu em ve això de fer obres de paraules, que fugen i no volen restar al lloc on són posades. Però com que les proposicions són teves, per força cal cercar una altra plasenteria. Car no et volen restar a llur lloc; tu mateix te n'adones.
 E.— A mi em sembla que s'aplica ben bé la plasenteria que fas a les coses dites, Sòcrates. Car no sóc jo qui posa en les obres aquest moviment i aquest no voler romandre a llur lloc;d

  1. Dèdal, l'escultor famós dels temps mítics. Sòcrates, com escultor, es considera descendent de Dèdal. El progrés de Dèdal consistí a obrir els ulls a les estàtues i separar els peus. Segons la llegenda, les estàtues de Dèdal tenien tal vitalitat, que semblaven poder-se moure.