Pàgina:Plató - Diàlegs I (1924).djvu/198

que abans la pietat i l'estima dels déus no ens ha semblat el mateix, sinó coses diferents? O és que no te'n recordes?
Ε.— Cert que me'n recordo.
S.— I ara no t'adones que dius que la pietat és allò que els déus estimen? I què és això sinó dir que és allò l'estimat pels déus? O no és així?
E.— Ben bé.
S.— Així, doncs, o bé el nostre resultat precedent no era just, o si era just, llavors és la nostra afirmació d'ara que no és justa.
E.— Sembla.
S.— Ens cal, doncs, començar de nou a examinar què és la pietat. dCar el que és jo, mentre no ho hagi entès no em donaré voluntàriament. Peró tu, no em tinguis per indigne de comunicar-me el teu saber, ans reflexiona atentament i digues-me d'una vegada la veritat. Car si hi ha un home que la sàpiga ets tu, i per tant, igualment que amb Proteu, no se t'ha de deixar fins que la diguis. Car si no sabessis del cert què és la pietat i què la impietat no hauries gosat perseguir per assassinat el teu pare vell, per culpa d'un jornaler, ans hauries tingut temor dels déus davant del perill que el teu acte no estigués bé ei vergonya davant dels homes. En canvi, jo veig, que tu estàs segur de saber bé què és pietat i què no ho és. Digues-m'ho, doncs, excel·lent amic, i no m'ocultis el teu parer.
E.— Una altra vegada, Sòcrates; he d'anar després en un altre lloc: ja és hora de partir.
S.— Què fas, mon car amic? Em fas desprendre de la gran esperança que tenia d'esdevenir savi amb tu respecte a la pietat, i de desfer-me de l'acusació de Meletos, demostrant-li que havia esdevingut, gràcies a Eutífron, 16entès en les coses divines i que i mai més no obraria amb ignorància ni innovaria i que d'ara endavant portaria una vida millor.