Pàgina:Plató - Diàlegs I (1924).djvu/248

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.

 Sòc.— Però, Laques, els que s'exposen i empren llur energia en aquesta forma, són menys intel·ligents que els que ho fan amb coneixement.
 Laq.— Sembla.
 dSòc.— I no ens semblava ara fa poc l'energia i la gosadia sense intel·ligència perjudicial i dolenta?
 Laq.— Ben cert.
 Sòc.— El coratge, al contrari, estàvem d'acord que era cosa bella.
 Laq.— Estàvem d'acord, en efecte.
 Sòc.— I ara, en canvi, diem que la cosa lletja, l'energia sense intel·ligència, és el coratge.
 Laq.— És cert.
 Sòc.— I et sembla, doncs, que és just el que diem?
 Laq.— Per Zeus, Sòcrates, em sembla que no.
 Sòc.— No harmonitzem pas en mode dòric, tu i jo, Laques, com deies en el teu discurs; ecar els fets no s'acorden amb les paraules. De fet, sembla, cal reconèixer que posseïm el coratge,[1] mentre que en els discursos, penso que si algú ens escoltava, no el trobaria.
 Laq.— És ben veritat el que dius.
 Sòc.— I bé, què? Et sembla bella aquesta situació en què estem?
 Laq.— De cap de les maneres.
 Sòc.— Vols, doncs, que ens sotmetem a la invitació que ens adrecen els mots que dèiem?
 Laq.— Quina invitació i quins mots?
 194Sòc.— Els que ens ordenen de resistir. Si vols, doncs, romandrem en la investigació i persistirem amb energia, per tal que el coratge mateix no faci burla de nosaltres perquè el cerquem amb tan poc coratge, ja que potser el coratge és justament la persistència.

  1. Sócrates usa la primera persona del plural amb una punta d'humorisme. Una cosa anàloga es fa en català quan diem, per exemple, irònicament a un covard: «Que en som de valents!» en comptes de: «Que n'ets de valent!».