Sòc.— Però, Laques, els que s'exposen i empren llur energia en aquesta forma, són menys intel·ligents que els que ho fan amb coneixement.
Laq.— Sembla.
dSòc.— I no ens semblava ara fa poc l'energia i la gosadia sense intel·ligència perjudicial i dolenta?
Laq.— Ben cert.
Sòc.— El coratge, al contrari, estàvem d'acord que era cosa bella.
Laq.— Estàvem d'acord, en efecte.
Sòc.— I ara, en canvi, diem que la cosa lletja, l'energia sense intel·ligència, és el coratge.
Laq.— És cert.
Sòc.— I et sembla, doncs, que és just el que diem?
Laq.— Per Zeus, Sòcrates, em sembla que no.
Sòc.— No harmonitzem pas en mode dòric, tu i jo, Laques, com deies en el teu discurs; ecar els fets no s'acorden amb les paraules. De fet, sembla, cal reconèixer que posseïm el coratge,[1] mentre que en els discursos, penso que si algú ens escoltava, no el trobaria.
Laq.— És ben veritat el que dius.
Sòc.— I bé, què? Et sembla bella aquesta situació en què estem?
Laq.— De cap de les maneres.
Sòc.— Vols, doncs, que ens sotmetem a la invitació que ens adrecen els mots que dèiem?
Laq.— Quina invitació i quins mots?
194Sòc.— Els que ens ordenen de resistir. Si vols, doncs, romandrem en la investigació i persistirem amb energia, per tal que el coratge mateix no faci burla de nosaltres perquè el cerquem amb tan poc coratge, ja que potser el coratge és justament la persistència.
- ↑ Sócrates usa la primera persona del plural amb una punta d'humorisme. Una cosa anàloga es fa en català quan diem, per exemple, irònicament a un covard: «Que en som de valents!» en comptes de: «Que n'ets de valent!».
