Pàgina:Plató - Diàlegs I (1924).djvu/250

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.

 Laq.— Jo, Sócrates, estic disposat a no deixar córrer la investigació abans de temps, malgrat que no estic acostumat a aquests discursos. Però m'ha agafat com una mena de punt i em molesta veritablement de no poder expressar allò que penso. bCar jo em penso saber què és el coratge, però no sé com és que em fuig talment, que no puc agafar-lo en mots i dir el que és.
 Sòc.— I bé, amic, escau al bon caçador de córrer darrera de la caça i no abandonar-la.
 Laq.— Ben cert.
 Sòc.— Vols que cridem també Nícias a la cacera per tal de veure si és més afortunat que nosaltres?
 cLaq.— És clar, que ho vull; per què no?


Intervenció de Nícias


 Sòc.— Bé, doncs, Nícias. Ja veus, uns amics teus estan naufragant en una discussió i no poden anar endavant; corre a ajudar-los, si tens prou força. Car ja veus com estem desorientats. Digues-nos què penses que és el coratge, sostraient-nos la dificultat i fixant ensems tu també el que penses en paraules.
 Níc.— Ja fa estona que em sembla, Sòcrates, que no havíeu definit bé el coratge. Car no apliqueu aquí una idea que jo t'he sentit exposar moltes vegades.
 Sòc.— Quina idea, Nicias?
 dNíc.— Moltes vegades t'he sentit dir que som bons en totes les coses en què som entesos i dolents en totes les coses en què som ignorants.
 Sòc.— Ben cert, Nícias, per Zeus.
 Níc.— Doncs bé: si l'home coratjós és bo, és evident que ha d'ésser un home savi. Sòc. — Fio sents, Laques?
 Laq.— Sentir-ho prou, però no entenc prou bé el que vol dir.