Pàgina:Plató - Diàlegs I (1924).djvu/252

Sòc.— Jo en canvi, crec entendre'l, i em sembla que l'home fa consistir el coratge en una mena de ciència.
Laq.— Quina ciència, Sòcrates?
eSòc.— És a aquest que preguntes, oi?
Laq.— Ben cert.
Sòc.— Digues, doncs, Nícias, quina mena de ciència és segons tu el coratge. Car no deu ésser pas la ciència de tocar la flauta.
Níc.— Ben cert, que no.
Sòc.— Ni la ciència de tocar la cítara.
Níc.— Tampoc.
Sòc.— Doncs digues, quina ciència és i quin és el seu objecte?
Laq.— L'interrogues molt bé, Sòcrates. Que ens digui quina ciència vol dir.
Níc.— Per mi, Laques, és la ciència del que cal témer i del que no cal témer en la guerra i en totes les altres coses.195
Laq.— Quines coses tan absurdes que diu, Sòcrates.
Sòc.— A què et refereixes dient això, Laques?
Laq.— A què? La valentia no té res a veure amb la ciència.
Sòc.— No ho diu pas així Nícias.
Laq.— No ho diu pas així, certament; i per això justament parla sense solta.
Sòc.— I bé, ensenyem-lo i no l'insultem.
Níc.— No, Sòcrates. Laques no vol això; ans pel que em sembla, ba ell li plauria que semblés que jo no dic res de bo, perquè ell ara mateix ha fet aquest efecte.
Laq.— Absolutament, Nícias, i provaré de demostrar-t'ho. Tu no dius res. Car, per exemple, en les malalties no coneixen els metges els perills? O et penses que els coratjosos hi entenen? O anomenes coratjosos els metges?
Níc.— De cap manera.
Laq.— Ni anomenes coratjosos els pagesos. Malgrat que ells saben els perills per a l'agricultura. I tots els altres artesans saben, en llur ofici, què s'ha de témer i què no s'ha de témer. I això no els fa pas més coratjosos.c