dSòc.— No diguis res, Laques; em sembla que no t'adones que aquest home ha adquirit aquesta saviesa prop del nostre amic Damó, i que Damó es tracta molt amb Pròdic,[1] que té fama que entre els sofistes és el que millor fa aquestes distincions en el sentit dels mots.
Laq.— Ah, Sócrates, prou escau millor a un sofista de satísfer-se amb aquestes distincions que no pas a un home que la ciutat considera digne d'estar al seu davant.
eSòc.— Escau, però, mon car amic, a aquell que està en el lloc més elevat la màxima saviesa. Em sembla que Nícias és mereixedor que examinem a on va a parar amb aquesta definició del coratge.
Laq.— Examina-ho tu mateix, Socrates.
Sòc.— Així ho vull fer, mon bon amic; però no et pensis que et desdius de la participació en la conversa, ans bé, estigues atent, i examina juntament amb mi el que es dirà.
Laq.— Sigui així, ja que ho vols.
Sòc.— És clar que ho vull. Tu, doncs, Nicias, reprèn el raonament des del principi. 198Tu saps que havem començat considerant el coratge com una part de la virtut.
Níc.— Així és.
Sòc.— Així, doncs, en respondre tu has tingut present que el coratge era una de les parts de la virtut, i que hi havia d'altres parts que totes plegades són anomenades virtut.
Níc.— Certament.
Sòc.— Estàs d'acord tu amb el que jo dic? Jo considero virtut, a part del coratge, el seny, la justicia i la resta. Tu no?
Níc.— Jo també.b
Sòc.— I bé; en això estem d'acord; respecte del que és terrible i del que és tranquil·litzador, examinem si tu no penses una cosa i nosaltres ne pensem una altra. El que nosaltres pensem,
- ↑ Pròdic de Ceos, famós sofista que apareix en altres diàlegs de Plató.
