Pàgina:Plató - Diàlegs I (1924).djvu/266

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.

tal com esdevenen, han esdevingut i esdevindran, i els mals igualment? Creus que mancaria el seny, o la justícia, o la pietat a aquell home sol que davant dels déus i dels homes sabria distingir les coses de témer i les que no ho són i que sabria procurar-se els béns perquè sabria comportar-se adequadament en front d'ells?e
 Níc.— Sembla que dius alguna cosa, Sòcrates.
 Sòc.— No sembla, Nícias, que sigui una part de la virtut el que tu dius, sinó la virtut sencera.
 Níc.— Sembla.
 Sòc.— I tanmateix havíem dit que el coratge era una part de la virtut.
 Níc.— Ho havíem dit, en efecte.
 Sòc.— Però pel que diem ara, no ho sembla pas.
 Níc.— No ho sembla.
 Sòc.— No havem trobat, doncs, Nícias, què és el coratge.
 Níc.— No sembla pas que ho hàgim trobat.


Epíleg


 Laq.— I jo que em pensava que tu, Nícias, ho trobaries, en veure 200amb quin menyspreu tractaves les meves respostes a Sòcrates; jo tenia grans esperances que amb la saviesa apresa prop de Damó ho descobriries.
 Níc.— Està bé, Laques, que tu et pensis que no és res d'haver demostrat adés que no sabies què era el coratge i que si jo manifesto la mateixa ignorància, et fixis en això i no t'importi, pel que es veu, de no entendre res en una cosa que qualsevol home que es tingui per res hauria de saber. bTu em sembla que obres d'aquella manera tan humana: no et mires a tu mateix sinó només als altres. Quant a mi, jo em penso no haver-me explicat malament sobre la qüestió, i si no m'he explicat en algun punt sufi-