DEFENSA DE SÒCRATES
St. I
p. 17
aCom heu estat afectats, atenesos,
[1] pels meus acusadors, no ho sé; quant a mi, sentint llurs paraules, de poc que no m'oblido de mi mateix: tan persuasivament han parlat. No gens menys, de veritat, per dir-ho clar, no n'han dit un mot. Però el que més m'ha admirat, entre totes les mentides que han dit, és el que deien que havíeu de prevenir-vos, no fos que us enganyés, essent jo molt hàbil en el parlar.
bCar no avergonyir-se d'ésser immediatament desmentits per mi amb els fets, en veure's ara que no sóc gens ni mica hàbil en el parlar, em sembla ésser el desvergonyiment més gran de tots, llevat que no diguin que parla bé aquell que diu la veritat; si volen dir això, confesso que sóc un orador, però no pas com ells ho entenen. Ells, els acusadors, com dic, han dit ben poc o res de veritat; de mi, en canvi, escoltareu tota la veritat. No, per Zeus, atenesos, en un llenguatge exquisit com el d'ells, amb mots i expressions triades,
cans em sentireu parlar simplement amb els mots que em vindran; tinc confiança que les coses que diré són justes; que ningú no esperi altra cosa de mi. Car tampoc no escauria, atenesos, a la meva edat, de comparèixer davant vostre amb un discurs acuradament preparat, com un jovenet. Per això us demano i us prego sobretot, atenesos: si em sentiu defensar-me amb la mateixa manera de parlar que acostumo de tenir a l'àgora, a
