cSi ara vosaltres m'absolguéssiu sense creure Anitos[1] que diu que, o bé no se m'havia de dur aquí o bé un cop he comparegut és absolutament impossible que no em condemneu, dient-vos que si jo me'n sortia els vostres fills s'ocuparien de les coses que Sòcrates ensenya i així es perdrien totalment; i si a mi després d'això em diguéssiu: «Sòcrates, nosaltres no volem creure Anitos, sinó que t'absolem, però amb la condició que no passaràs el temps en aquesta mena de proves ni cercaràs la veritat; si ets agafat fent alguna d'aquestes coses, moriràs»; dsi vosaltres, com dic, em poséssiu aquesta condició, jo us diria: «Jo, atenesos, us tinc respecte i us estimo, però vull creure més aviat el déu que vosaltres i mentre respiraré i mentre em serà possible estigueu segurs que no deixaré de filosofar i de fer-vos recomanacions i d'ensenyar-vos i de parlar a aquell que m'escauré de trobar d'entre vosaltres, dient-li, com tinc per costum : «oh tu, bon amic, que ets atenès, ciutadà de la ciutat més gran i més anomenada per la saviesa i per la força, no t'avergonyeixes d'ocupar-te de la fortuna per veure com es farà el més grossa possible, i de la glòria i de l'honor; ei en canvi, del seny i de la veritat i de l'ànima, de veure com esdevindran millors, no te n'ocupes ni hi penses?» I si algun de vosaltres m'ho nega i diu que se n'ocupa, no el deixaré pas anar de seguida i me n'aniré, sinó que li faré preguntes i l'examinaré i l'investigaré, i si em sembla que no està en possessió de la virtut però diu que la posseeix, li faré retrets que atribueixi tan poc valor a les coses que en tenen molt 30i s'estimi tant les coses que en tenen poc. Així ho faré amb joves i amb vells, amb aquell que trobaré, estranger o de la ciutat, més, però, amb els de la ciutat, perquè em són més pròxims per la sang. Car sapigueu bé, que m'ho mana el déu. I jo penso que no hi ha per a la ciutat cap bé més gran que aquest servei meu al déu.
Car jo no faig res més que anar d'una banda a l'altra persuadint-vos, joves o vells, de no ocupar-vos ni del cos ni dels diners abans ni amb tant de zel com de l'ànima, bper a fer-la tornar el
- ↑ A partir d'aquí es veu clar que l'acusador mes perillós de Sòcrates és Anitos.
