Més el seu exemple feia insensiblement desvetllar-se en mi l'esperit català que no mor mai.
Durant els tres o quatre darrers anys de la vida den Jaume Ramon, son estat devingué tant greu, que més d'una vegada s'escampà per la vila la nova de que ja era mort. I recordo que, poc abans de morir, en la diada de Pasqua, se celebrà al Vendrell un aplec patriotic que ell, més que ningú, havia organisat d'acord amb sos amics de Barcelona. Vaig anar-hi amb molts altres; i fou tanta la joia den Ramon en aquell acte, que per un instant vaig creure, com ell mateix, ques podia curar. Semblava haver reprès salut i força; i, al despèdir-nos, jo no sé d'ont la va treure per a venir fins a l'estació, pendre la bandera de les quatre barres d'una corporació sitgetana allí present, i victorejar amb forta veu a Catalunya. No he tornat a veure-l desde aquell instant hermós; però a travers del temps m'es ben grata la llunyana visió de l'amic sostenint la bandera que'l vent desplegava damunt d'ell com per a que li fes de mortalla.
