ens era permès sortir a passejar acompanyats d'un altre; sense, emperò, allunyar-nos massa del monastir, i sempre impetrant abans llicencia del superior.
Ens permetiem devegades bromes ignocents i de bona mena. Així, per exemple, recordo que a un frare que en el chor tenia'l vici de dormir-se, un dia, a l'acabar laudes, en lloc de despertar-lo, varem posar-li tres ciris encesos a cada costat, amb llurs corresponents canalobres, i, dormint, allí varem deixar-lo. Bé que això millor podia calificar-se de castic que de broma.
Les penes que'ns imposaven per a purgar culpes comeses consistien generalment en amonestació privada o pública, privació de la taula conventual o d'algun dels plats que en ella se servien, i privació del temple. Això últim tenia lloc tant solament quan s'incorria en pena d'excomunió. Devegades, al presentar a taula un dels plats, aquell que havia delinquit trobava'l ganivet travesser, lo qual significava que no podia menjar més que la meitat del contingut; i l'altra
