Pàgina:Pobrets y alegrets (1906).djvu/158

fa sotragar lo llit, y'l senyor Desideri fingint espant se posa a cridar: ¡fuego!
— Ja pots fer més lo ximple, Deri, — li diu la seva senyora; — de lo que avuy m'has fet sofrir me'n recordaré tota la vida. Per mi, t'has cregut que jo era un regatxo per fer lo segon a les teves bestieses. ¿Qu'hauràn dit aquelles senyores?
— ¿Quínes senyores? — pregunta'l senyor Desideri.
— Donya Mercè y les seves filles.
— ¡Vaya una liló que n'hi hà de la tal donya Mercè! y quíns encaros! no me les treguis al lloch les seves filles. ¡Quínes desmenjades! de tot feyan asco y mals averanys; deuen menjar molt be a casa seva; tan polides, tan polides, y agafan la vianda directament ab los dits.
— ¡Poca solta! d'aquelles senyores tens què dir, si no hi hà persones que tingan més urbanitat ni més delicadesa! ¡Elles posar los dits al plat! vaja, Deri, no sé lo què'm farías dir.
— Jo ho he vist; agafavan les olives y les cuxetes del rostit. No me les mirava gayre, per axò, per que'm semblavan les encantades, que no