ses flassades, y li tiravan amoretes qu'ella les arreplegava ab garbo, y a tots los hi donava consol y esperanses de més salut ab una rialleta y una expressió de finesa a cadascú, que tots s'hi trobavan bons al acte y ella no's desmerexía ni'n valía de menos. Tan morena, a tots los tractava de rossos.
«Tu, rosset, — li deya a un, — no'm destorbis ab aquestes males mirades, que'm pertorbo, no'm dexas afinar la pesada y la balansa cau sempre pel teu costat. Nos haurèm de fer confrontar la planeta, per que axò, tal vegada, porta algun significat.»
«¿Què se t'ofereix, cor dols? — deya tot seguit al altre qu'estava encaterinat ab lo plat a les mans, com aquell que contemplés una imatge. — ¿Quant ne vols de sucre? Sí, fillet, axò es sucrecandi. Ja ho sé que m'estimas: déxa venir lo bon temps, que les coses vajan be, que potser rebaxaràn los pagos y podrèm arreglar alguna cosa. ¿Ho sents, Reyet? Lo quarto te'l quedo a deure: axís pensaràs ab mi.»
Lo sabater, en Colom, encara no la veya, trasmudava totesles fesomíes.
Pàgina:Pobrets y alegrets (1906).djvu/169
Aquesta pàgina ha estat revisada.
