Aquesta pàgina ha estat revisada.
Era molt dematí; m'esborrono al pensarhi; era una hora que no més l'havía sentida tocar a la tarde. Lo vigilant ja m'havía cridat feya molta estona, y jo disputava ab mi mateix si fora més prudent quedarse al llit... ò tornarme a dormir; l'idea de llevarme no entrava en qüestió. ¡Quí's lleva en aquexes hores estranyes!
La claror qu'entrava pels porticons del balcó, oberts de bat a bat, era trista y entelada; la pluja queya ab un ruxím espès, rondinador, que jo'm feya'l concepte de que m'aconsellava que no'm mogués del llit.
Vaig cloure'ls ulls altre cop, resolt a quedarme a veure venir, y endor-
