lo sol, ja estavan llevades ab ànimo prou axerit pera escatifenyarse y moure bronquina per qualsevol no rès. Se n'anava a fer la ronda, a donar los bons díes per les cases, si'l sant era d'anomenada y dels corrents; quan, després de tot un día de voltar carrers y pujar escales, se n'anava a retiro havent lograt menjar, s'adormía ab gran satisfacció, com si hagués resolt un gran problema (que realment ho era,) y's preparava per la lluyta vinenta, comformantse per endevant, donantse ànimo y dientse: « ¡Vaja, Quimet, avuy t'ha topat; si demà no esmorzas, tant se val! una vegada va per altra, y que diastre serà que no arrepleguis per fer una bona mitxdiada!»
Tocava música tan vella, que no agradava a ningú. La Pamela, una polca qu'ab los anys havía perdut lo garbo; un xòtisch de punta y taló, vulgaríssim; dos ò tres valsos quiets que'ls haguera pogut ballar un baldat; y'l Negrito, un tango americà,
