Pàgina:Pobrets y alegrets (1906).djvu/52

A punta de día, treya'l Tordillo de la quadra. ¡Pobra bestiola! Semblava que ho conexía qu'anava a fer un paper lluhit, ab lo garbo que remenava la cua, inquietantse tot sol, llensant aquell desmay sobre la grupa, y no volguent estar quiet, ab lo mateix desfici qu'una criatura que va a benehir la palma. Per no cansarvos ab l'esplicació: que quan vaig sortir montat, ja podía anar depressa la gent, que no hi havía ningú que no s'aturés per decantar la mirada, y no venía cap inteligent que, al vèurens al Tordo y a mi, no digués: «Vaja, axò es la planta y'l garbo real: d'aquí se'n treuen les làmines.» Lo Tordillo portava una sella que jo no gosava tocarla, per no fer malbé aquell Potossí empleyat en la brodadura; ab los seus estreps de plata de duro de columna, ab los cascos daurats, que semblava que portés borceguins de similor, y ab lo seu plumero blanch y blau, ab aquell dexo de les plomes, qu'encara no movía'l cap, ja semblava que's posessin a ballar ab mitja basca.
Jo, molt serio: vestint negre de cap a peus; barret de pelfa de ca'n