observo qu'algú feya l'acció de ficarse, ab tot dissimulo,ls dos ditets a la butxaca de l'ermilla, de la mala mirada que li agolpava li revestía la persona de baix a dalt y'l dexava com dissecat ab la matexa positura.
— A caps som, cavallers; tenim Sant Antoni al demunt y la nació sembla que no's belluga.
— ¿Y què ha de bellugarse? — salta en Pepito; — si no hi hà un ral enlloch.
— Psit, Pepito, calla; fés lo favor, no hi som a la qüestió dels rals.
— Es que...
— ¡Pepito! home, déxam dir.
— Es que ja sé per lo que vas, tu.
— La meva resposta va ser un cop de puny sobre la taula que, gots, ampolles, cutxaron y sopera de la mitja bola, tot va ballar.
— Deu me val, Pepito! si conforme ets qui ets, fossis un altre, casi be't diría que no tens prudencia. Quan se vol parlar, s'emmanlleva la paraula de primer y's dexa dir al que fa l'arenga. ¿Estàs? Nó, no'm repliquis; fúma, bèu, y després enrahonaràs.
— ¿Me vols dexar dir a mi, y per-
Pàgina:Pobrets y alegrets (1906).djvu/78
Aquesta pàgina ha estat revisada.
