Pàgina:Poesías jocosas y serias del célebre Dr. Vicens García (1820).djvu/41

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.


SONETO XXXX.

Compara son amor á una gran tempestat.

  Obert ja lo vaxell sens arbre, entena;
Lo mar ensupebít, tempestuós;
Lo vent irat, y lo cel prodigiós;
La nit gelada y de tenebras plena.

  Gran plor, confusió, angustia y pena
Combaten al pilot trist, dolorós:
Qui veentse en mortal punt y perillós,
Al dia invoca, y á sa claror serena.

  Montanyas van crexent de ona en ona;
Midint dels nuvols negres la distancia,
Tant, que lo mar casat jaurer pendria.

  Sols en ton gran rigor contenta y bona,
La mar se llansa, fiada en ta inconstancia:
Per ser, cual ona, en tot la vida mia.


SONETO XXXXI.

A una hermosa dama de cabell negre, que se pentinaba en un terrat ab una pinta de marfil.

  Ab una pinta de marfil pulia
Sos cabells de finísima atzabeja,
A qui los de or mes fi tenen enveja,
En un terrat la bella Flora un dia.

  Entre ells la pura neu se descubria
Del coll, que ab son contrari mes campeja;
Y com la ma com lo marfil blanqueja,
Pinta y ma de una pessa pareixia.

  Jo de lluny tan atonit contemplaba
Lo dols, combat que ab extremada gracia
Aquestos dos contraria mantenian.

  Que l' cor enamorat se m' alteraba,
Y temerós de alguna gran desgracia
De pendrer l's treguas ganas me venian.