Pàgina:Poesíes de María Josefa Massanès (1908).djvu/36

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.

y sonriuen els llavis,
y los ulls s'humitejan?
¿No té armonía y gracia
la parla de Castella,
dolsura la toscana
y forsa la francesa?
Donchs, ¿per què quan els càntichs
nostres paysans axecan
ab acents d'alegría,
d'amor ò de tristesa,
totes les melodíes
olvidem de la terra,
com tota veu s'olvida
sentint la veu materna?
Oh! que dols es probarne
exa santa tendresa,
que als turons de la patria
ab flors ens encadena!
Y quan la patria es noble,
y, com la nostra, immensa
es la gloria dels títols
de sa antigua noblesa,
no hi hà orgull més llegítim
que'l que sentim per ella.
Lo ser català es honra!
a Deu gracies rendesca
qui la sanch catalana