Pàgina:Poesíes mallorquines (1905).pdf/142

De ben petitona,
desque m'engronsaven, ses ales batega,
y es suau papayona,
y es nau que navega
per mars y tempestes,
y bala qu'esclata dins lluytes ferestes,
y es sol y nit fonda d'intènsa poesía!...
Si no la sentisses, no t'en parlaría.

El temps es un'arpa que té moltes cordes;
s'escorre amb tonades de mágica lira;
es l'ona encantada, la font hont se mira
el cor... ¿T'en recordes
d'aquell mal poema
hont amb mil esforsos vaig vénce el problema
de contar l'historia
del pobre don Joan,
de trista memoria,
d'aquell amich noble, d'aquell cor tan gran?

¡Quin embuy d'idèes, quin texit d'estopa!
com un nin corría qu'amb un mach se topa;
y menjant sa fruyta primé que sa sopa,
contava mes coses abans que ses d'ell.
Jo vuy que les llitges mes primeres gloses,
vuy que les oloris a ses pobres roses
del rústich ramell:
que quant mon poema t'entregui el carter,