— «Si vol un bon consey, don Juan, (li deya)
que no li fassa cas y que s'en riga:
no es article de fe lo qu'ella diga!»
(y mon pare, tranquil, casi s'en reya):
«qu'encara que no ha fets onz'anys sa nina,
ja té s'inteligencia des coranta;
y com la sap tan llarga y es tan fina,
ara mos fa un paper de comedianta,
a fi de veure si per aquest mèdi
conseguirá més prest tornâ a sa roca;
y no l'ha d'estranyâ aquesta comèdi;
sempre's gira es pollet cap a sa lloca.»
Ay! era que la pobre no sabía
qu'aquest mal que li diuen anyoransa
mos mata si mos lleven s'esperansa
de reveure la patria qualque dia.
· · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · ·
Y ara, tornant a lo que abans vos deya,
vaig a contar s'historia un poquet trista
que'm contá a mí es meteix protagonista,
un capellá veyet que ja no hi veya,
y entre mil altres fets, record que deya:
— «Veig sa caseta blanca, mitj tapada
p'es vert nogué y sa trista passionera,
y sent corre su-baix sa torrentera
y piular es gorrions dalt sa teulada.
· · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · ·
Devall sa passionera qu'ombretjava
sa casa y sa carrera
desde hont se dominava
sa vall tota y sa blanca carretera
Pàgina:Poesíes mallorquines (1905).pdf/146
Aquesta pàgina ha estat revisada.
