per la seua festa, (la derrera qu'havía de celebrar en aquest mon) hi trobam una expressiva estrofa plena de melancolía, de pena desolada:
«¡Que trista enguany fou ma festa!
¡que trist el cò'm bategà!
ni sons baix de ma finestra,
ni enramada en el llindá,
de murta, poll ni ginesta…
Jo'n guart de murta mostia
qu'encatifá'l meu carré:
¡els perfums de pagesía,
els recorts que per mi té!…
¡les penes qu'esvahiría,
si reverdís com primé!
La desditxa (o la bona sort… ¡quí u sabrça may!) no volgué que l'enramada reverdís.
Passá la Mort, la gran lliberadora, y s'en va dur la nostra amiga a l'eternal verger, ahont tota poncella que hi floreix, may s'hi mostía.
Els poetes, sos feels amichs, la varen plányer. Els seus «planys d'amistat» acompanyen, dins aquest llibres, les cansons de la anyorada amiga morta.
No hi son tots. A-n els planys versejats s'hi hauríen d'afegir els qui bateguen dins cada cor, recullidament, sense paraules: com el degotís que llagrimetja y cau… gota a gota, seguit seguit, dins la desolada fosquedat de la còva.
_(page_31_crop).jpg)
