Pàgina:Poesíes mallorquines (1905).pdf/68

y lluna y sol qu'omplía
del món tota l'amplaria,
estel de llarga coa qu'atravessá mon cèl.

Mes, ay! som com l'oruga
quant romp sa presó trista,
que vol posar les ales ahont posa la vista,
y fuig, se pèrt dins l'éter d'esplèndida blavor;
però no be's remunta,
com cau tota aglassada;
axí en l'ardiment jove y foll de ma volada,
me sacorrá les ales el raig de la claror.

S'escolarán les hores, y passarán los dies
duguent en sí mudances, tristeses y alegríes;
mes tu dins la nostra ánima
viurás eternament.
Be sé que desespera, qu'es dura y amarganta
la sempiterna lluyta de la passió geganta
qu'engruna dins sos brassos
lo pobre enteniment.

Fins a tal punt tos llassos
subjecten la criatura
que si per sort ta imatge
sobre'l séu cor s'atura,
en va nostra superbia s'en vol alliberar.
¿Podrá pintar la flama cap mágica paleta?