Aquesta pàgina ha estat revisada.
Com a processó de monjos
Qu' en contemplació devota
S'hora baixa fan els passos,
Y es claustro en silenci rodan.
Una mara desdichada
Cada vespre en aquest' hora
Anava á plorar sa filla
Y á seura demunt sa fossa.
S' amor qu' en son pit conserva
Li dona coratje y forsa,
Y no té pò de sa fósca
Ni de quedar tota sola;
Perque á mitja nit en punto
Dotse campanadas tocan,
Y un suspir sent com un eco
Des suspirs que ella renova.
Y encara que res mes sénta
D' aquell poquet s' aconhorta,
Y antes que s' en vaja dóna
Cent besadas á sa llòsa.
Una nit, però, molt fosca,
Aquella mara allá 's troba
Mes que ses altras vegadas
Plorosa, afligida y groga.
