Aquesta pàgina ha estat revisada.
Dalt una torre esfondrada
Va sentir gemecs seguids,
Com es d' una mara jova
Qu' ha perdud son primer fill.
Y era un mussol qu' ey venia,
Qu' ey venia cada nit,
Y no sáben d' hont venia
Que ja may ningú l' ha vist.
Feya fosca, fosca negra,
Cuant entrar ey va dedins:
No y havia altar ni ciris,
Sols una tómba allá 's mitg,
Y demunt ey resplandia,
Amb un resplandor molt trist,
Un llantonér qu' aguantava
Llautons encesos á mils.
Alguns axuxí s' apagan
Perque s' òli han consumid,
D' altres que claror no davan
Se n' encénen axuxí.
Un mònjo heyà qui 's pasetja
D' un hábit negre vestid,
Y riu si un llantó s' apaga,
Si un s' encén dóna un suspir.
