Pàgina:Poesies (1885).djvu/118

Miraula... es dolsa l' Imatge antiga:
Sa cara afable tota sonriu,
Y, essent de pedra, par que vos diga:
«¡Som vostra mare; fillets, veniu!»
 Dú vestidura llarga y folgada,
Color del hábit de la Mercé;
Dihent qu' es ella qu' ha rescatada
De la morisma la nostra fé.
 En lloch de ceptre, té en la ma dreta
Una senzilla mota de flors;
Mostrant qu' estima tota floreta,
Que reb l'ofrena de tots los cors.
 Sobre 'l cor porta son bras esquerra
L'Infant dolcíssim: també riu ell;
Y en lloch del signe de cels y terra,
Dins ses manetes, mostra un aucell.
 Es que convida l'ánima pura
Perque se posi tota en ses mans,
Y allá trega ales, volant segura
Ahont no arriban cruels milans.

 Si al ull es tosca l'Imatge antiga,
Bé es agradosa per l'esperit.
Son encant místich no cal que'l diga:
Lo cor del poble bé l'ha sentit!