Aquesta pàgina ha estat validada.
VI
EXTINCIÓ DEL CONVENT
Per dos segles florí la primavera
Dins la sagrada soledat austera
D'aquell altíssim clòs.
¡Quantes verges prudents allá passaren,
Que les místiques llanties conservaren
Enceses per l'Espòs!
¡Ah! si la llantia s'apagá d'alguna
No fassi el seu recort taca importuna
Sobre 'l sagrat convent:
Per una estrella del cel blau despresa
No pert sa resplandor ni sa puresa
L'altíssim firmament.
Nous perills la ribera amenassavan:
Sovint á nostres plajes arribavan,
Sembrant desolació,
Corsaris africans, fills de Mahoma...
Y á les roques hont nia la coloma,
Allá hi vola 'l falcó.
