en la fonteta de prada ombría,
gosar los besos de sa frescor.
Mes nostra pensa, d' il·lusions plena,
d' altres belleses lo goig pressent;
tant xich, com feble granet d' arena ^
nostre cor tendre, batega y sent.
Y quan joyosos, ficsém la vista
mirant la terra, desde l' espay,
nos apar fosca, nos apar trista,
é hi cerquem gales, que no hem vist may.
Nos hi plauría veurer en ella,
les estrelletes que hi ha en lo cel,
hont s' hi tanquessin, per maravella,
petitets cálzers rublerts de mel.
¡Qué bella fora la nostra vida!
vola entorn d' elles ¡qué dolç y grat!
la ditxa nostre será ñnida,
sens les belleses qu' hem somniat! —
Tals desitgs, ab lo pler que ouhen los ávis
les paraules del nét, qu' es son encís,
sentí 'l Senyor, y en sos divináls llavis
s' hi dibuixá un somrís.
Pàgina:Poesies catalanes (1888).djvu/182
Aquesta pàgina ha estat revisada.
