Pàgina:Poesies catalanes (1888).djvu/220

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


que sofriren d' arestes la punyida,
per obrirnos del cel l' hermós camí!

¡Y 'us los clavan, Senyor! ¡y fret ho esguarda
lo llinatje que Vos haveu salvat!
¡Ay! ¡molt més que eixos claus que fan basarda,
vos mata dolç Jesús, son cor ingrat!

Mes ¡oh cel! ¡aquells cors, no 'us coneixian!
¡no havia l' aygua santa ornat son front!
¡aquelles turbes cegues, no tenian
la llum, que ha renovat la faç del mon!

Més cechs, los que sabentne la dolçura
que tanca vostre amor, l' abandoném;
los que gosant dels dons d' eixa tortura
ab nous claus, vostre cor atravessem.

¡Ay! que fongui la sanch que d' ells ne raja,
lo glas de nostre cor indiferent:
¡sols un Deu, pot donar á qui l' ultraja
gota, á gota, sa sanch per nodriment!


Diada del Dijous Sant de 1887.