Pàgina:Poesies catalanes (1888).djvu/34

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.


D' entre ells ets ma estimada, galana Poesía,
tal volta 'l que il·luminas ab foch mes creador,
ton trono no s' aixeca dins de la freda pensa,
ton trono sols arrela junt al escalf del cor.

Desde éll móus y subjugas á tes germanes belles,
que viuhen y s' enlayran baix ton poder ardent,
que á ta influencia esclatan y formes revesteixen,
y son de nostre vida l' encant més esplendent.

No ets sols l' encisadora, brillant y clara estrella,
que ab la secreta forsa d' irresistible encís,
inspiras al gran Dante, ses inmortals estrofes
y lliure li franquejas lo pás del Paradís;

Jo 't veig, oh casta deesa, regir desde ton trono
les dolces armoníes, qu' en misteriós acort,
nostres sentits encisan y per flayrosa via
á uns altres mons transportan nostre esperit absort.

Jo 't veig potent regina, dictar les vibrants notes,
que dolces com la ditxa ó greus com lo penar,
commouhen y arrebatan en les sublimes obres
que brotan de Beehtoven, de Weber y Mozart.

Jo 't miro ardent centella, encendrer de l' artista,
la pensa creadora, quan en la fosca nit,