Pàgina:Poesies catalanes (1888).djvu/61

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.


en los anys de la infantesa;
no hem anat á cullir nius
en lo matí del diumenge;
no 'ns hem partit lo brenar,
ni hem ballat junts en les eres.
Res dels meus saben ací,
ni qui fou la mare meva,
com ho saben los baylets
del poblet en que vaig neixe.

Per carrers y per passeigs
me volta gentada immensa,
mes jo sempre 'm trovo sol
entre la gent que 'm rodeja.
Ne son altres ses costums
y sa parla no es la meva...
Per sentí' un mot catalá
¡daría sanch de mes venes!
Los plahers me deixan trist,
les festes l' ánima 'm gelan...
fins m' apar, Deu m' ho perdó,
¡que no sé resá' en la esglesia!
M' apar que mos prechs no escoltan,
eixes escultures belles,
com m' ohia 'l Sant Feliu,
del poblet en que vaig neixe.

No se sap qu' es Catalunya
fins que s' está molt lluny d' ella: