Pàgina:Poesies catalanes (1888).djvu/75

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.


volcá qu' en éll entranya rohenta fogarada,
capdal aygla que fixa sos ulls als raigs del sol,
no gosa en la planicia de calma sossegada,
son goig es sols quan alça vers l' infinit son vol.

· · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · ·
· · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · ·

Los nins, eixos sérs tendres de pures animetes,
de roces cabelleres, de franchs y senzills cors,
vergé 'hont l' instrucció sembra boniques violetes,
de flayres embaumades ó arsos destructors,

de Calassanz van ésser la idea mes aymada:
lliurarlos del abísme de vicis y maldats,
formar ánimes bones per l' eternal morada,
rublir nacions y pobles de ciutadans honrats,

fou son desitj vivíssim, fou sa il-lusió volguda,
dins s' ánima aferrada com molça en lo rocám,
desitj qu' en sa tendresa trová potenta ajuda
y en la ciutat de Roma, son mes propici camp.

La térra hont té l' esglesia son fervorós Sant Pare,
la pátria esplendorosa d' Horaci y de Rafel,
fou centre 'hont prengué vida la llum dolça y preclara,
quals raigs esplendorosos, tants cors han duyt al cel,

Allí van ser creades, eixes Escoles Pies,