Pàgina:Poesies gallègues (1917).djvu/9

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.




1

T'estimo tant, vida meva,
Y es tan gran lo meu amor,
Que, pera mí, tu ets la lluna,
Blanca aurora, esplendent sol.
Rosa que Deu ha plantat
Apropèt de frèsca font.
La esperança del meu pit
Y la vida del meu còr.
Aixís jo't parlava un dia
Y't mostrava'l meu amor.
Pel caminèt de Sant Lluís.
Tot oprimit pel dolor.
Aixís jo't manifestava
La meva ardenta passió.
Mentres que tu m'escoltavas,
Tot esbrotantne una flor,
Perque no vegés tos ulls
Que indicavan traició.
Després que ton sí'm donares.
En proba del teu amor.
També’m vas dà' un clavellèt
Que vaig guardar en lo còr.
Clavell, clavell, malehit,
Que'm va ferir de dolor...
Però al passar per lo riu
Lo clavell se n’aná á fons...
Lo bon camí qu'ell tingué
Deu del Cèl també te'l dó!

———————— 2 ————————

 Passa, riuhèt, passa, riu,
Ab lo teu murmuri fí;
Passa per entre les flòrs,
Colòr d'òr y de marfil,
A les que ab tos dolsos llavis
Tant dolses coses sabs dir.
Passa y mira que no't vegin
Que vas á la mar sens fi;
Perque allavors ¡ay pobrètes!
¡Quin plorar y quin neguit!
Si savías la estranyesa,
Si savías lo sufrir,
Des que no estich aprop teu
Que lo meu còr ha patit;
Me vé tal anyorament
Que'm fa tant y tant sufrir,
Que m'atormenta molt més,
Si vull aparta'l de mi.
¡Ay que fora de les flòrs
Si no't tenian alli,
Anant per la verda riva,
Per la riva del Carril!
 Passa, passa, poch á poch.
Ab lo teu murmuri fi,
Camí de la mar salada,
Camí de la mar sens fi;
Y porta eixes llagrimètes.
Si has d'arribar fins allí,
Apropèt del meu amor,
Apròp del meu serafí.
¡Ay qui llagrimèta fós
Per'allá poguer venir!
Qui un camí sapigués fer
Per'anarhi tot seguit.
Si lo mar tingués baranes
Ja vindría allá al Brasil;
Com que'l mar no té baranes.
Amor meu, no hi puch venir.