Aquesta pàgina ha estat validada.
_(page_7_crop).jpg)
LO COHET Y LA LLANTIA
—Enrera, enrera, minvada flama,—
á la humil Llantia deya 'l Cohet:
—aquí oblidada ningú t' esmenta,
y jo trob gloria per tot arreu.
Mentres que, feble y esmortuhida,
entorn projectas un cercle estret,
jo al cel m' enlayro y encench los núvols,
jo en trons esclato com lo llampech.
—Amáyna, amáyna tanta superbia,—
la veu d' un sabi li respongué:
—¿què val qu' als núvols ardit te llenses
y un instant brilles més resplandent,
