als actors que feien els papers de segon o quart ordre en la tragedia.
En temps de Thespis entrava l chor, i un dels actors del mateix avançava i declamava son paper; després ho feren dos, i més tard, en temps de Sophocles, fins a tres. Eixos representaven i desenrotllaven l'acció, que l chor se cuidava de comentar i escatir ab pensaments i sentencies oportunes. L'apparell pera mudar el decorat se deia ἐγκυκλῆμα, i després d' Æschyl, geometres tant celebres com Democrit i Anaxagores se dedicaren a l'estudi de la perspectiva theatral. La lyra, la flauta i la cithara eren els unics instruments permesos pera acompanyar la declamació, semitonada aleshores ab un rythme del que s'han perdut los vestigis[1].
Æschyl fou, doncs, el primer poeta que acudí a l'archonta d'Athenes (una especie de senyor batlle d'aquells temps) demanant-li l nombre de ciutadans necessaris pera constituir el chor de la tragedia. L'archonta ho solia concedir si l poeta gaudia de renom public, i Æschyl obtingué facilment la seva pretenció. L'obra del primer dels tragics fou de tanta durada que avui, vintiquatre segles després, els dramaturgs symbolistes més modernitzants emmatlleven no poques situacions i segueixen de ben aprop les tendencies del autor de Prometheu. Ab raó pot ben afirmar-se, recordant un popular adagi barceloní:
- ↑ Vid. la Historia de la literatura grega, de Carlos Müller y Heitz.
