Pàgina:Romancer popular català (1900).djvu/14

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.


—Si sou Aquella beneyta,
lo meu fill vos sia dat;
fèu-lo frare, fèu-lo monge
o abat del Mont-serrat,
—No serà frare ni monge
ni abat del Mont-serrat,
sinó un àngel entre-ls àngels
quì cantarà al meu costat.»

LA DIDA


 A caçar és lo bon rey,
lo bon rey e la regina:
no roman ningú 'l palau,
sinó l' infant e la dida.
 L' infantó no vol callar
ni 'n breçol ni en cadira,
sinó voreta del foch,
a la falda de la dida.
 Un gran foch la dida encen
de llenya seca d' alzina;
ab l' ardoreta del foch,
la dida s' és adormida.
 Con ella s' va despertar,
troba l' infant cendra viva.
La dida llança un gran crit:
«Aydau-me, verge María!
 que si vós no m' ajudau
de tot-hom seré 'vorrida.
Set anells d' or que jo tinch
tots set los vos donaría.
 Verge, si-m tornau l' infant,
corona d' or vos faría
e al vostre Fill gloriós
un' altra de plata fina.»