Pàgina:Romancer popular català (1900).djvu/63

aquest no l'hauràs, no;
fugirien los presos.
¿Còm romandría jo?
Digues per què vols, filla,
les claus de la presó?
—Pare meu, lo meu pare,
per traure-n l' aymador.
—Ma filla Margarida,
quín és ton aymador?
—Lo del barretet negre
qui té l' cabell tan ros.
—Ma filla Margarida,
açò no-u faré, no;
la Garriga han cremada,
Conflent e Rosselló.
Dissapte ja s'acosta,
e ls penjarèm bé tots.
—Pare meu, lo meu pare,
no pengeu l' aymador.
—¡Ay filla Margarida!
serà l' primer de tots.
Filades són les cordes,
prou costen a pes d'or.
—Pare meu, lo meu pare,
penjau-nos-hi tots dos:
fèu les forques de plata,
fèu fer los dogals d'or,
y a cada cap de forca
posau-hi rams de flors
per que les gents qui passen,
sentint la bona olor,
resen un Pare-nostre
per l' ànima d' abdos
e diguen: «Ay, la trista!
ha mort per l' aymador!»