Aquesta pàgina ha estat revisada.
LA FILLA DEL MARXANT
La filla del marxant
diuen qu' és la més bella:
no 's la més bella, no,
d'altres n' hi hà sens ella.
¡La virondom
n' era donzella,
la virondom
y are no-u som!
Aymador s' ha cercat
a la faysó novella,
n' ha donat les amors
al peu d' una olivera.
Ningú del món no-u sap,
sos pares ni s' ho pensen
no-u sap sinó un garçó
Joan Petit Monfreyre.
Se-n va ella a sarau,
diada de les Vergens,
lo faldellí vermell,
migetes d' or e seda.
La-n trauen a ballar
a la dança primera.
Lo ballador li diu:
«Amor, sou prenyadeta.
—En què m' ho conexeu?
—Bé 's prou de bon conèxer;
posau los peus més plans,
ja no dançau lleugera,
les pometes del pit
de hora en hora us crexen,
lo cinturó no-us clou,
lo faldilló us curteja.
