Pàgina:Romancer popular català (1900).djvu/77

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.




LA FILLA DEL MARXANT

 La filla del marxant
diuen qu' és la més bella:
no 's la més bella, no,
d'altres n' hi hà sens ella.
 ¡La virondom
 n' era donzella,
 la virondom
 y are no-u som!

 Aymador s' ha cercat
a la faysó novella,
n' ha donat les amors
al peu d' una olivera.
 Ningú del món no-u sap,
sos pares ni s' ho pensen
no-u sap sinó un garçó
Joan Petit Monfreyre.
 Se-n va ella a sarau,
diada de les Vergens,
lo faldellí vermell,
migetes d' or e seda.
 La-n trauen a ballar
a la dança primera.
Lo ballador li diu:
«Amor, sou prenyadeta.
 —En què m' ho conexeu?
—Bé 's prou de bon conèxer;
posau los peus més plans,
ja no dançau lleugera,
 les pometes del pit
de hora en hora us crexen,
lo cinturó no-us clou,
lo faldilló us curteja.