Entren Romeu i Baltasar
amb antorxa, càvec i parpal.
Dóna'm el càvec i el parpal de ferro.
Atén: aquesta lletra, en ser de dia,
fes que a les mans arribi del meu pare.
Dóna'm l'antorxa: per ta vida, et mano,
que enc que sentis o vegis — el que siga —
no t'acostis ni em vulguis interrompre.
Si vinc a eix lloc de mort, és per reveure
la faç de ma senyora, i de passada,
per treure-li del dit, ja sense vida,
un anell molt preciós, que necessito
per cosa que m'afecta: per tal, vés-te'n: —
mes si el recel et fa tornar, sotjant-me
en ço que he de complir, per Déu et juro
que he de rompre't juntura per juntura,
i pel fossar esbargiré els teus membres:
els meus intents, i l'hora, són sinistres;
més ferotges i més inexorables
que tigre amb fam o bramulantes ones.
Senyor, me n'aniré, i no he d'inquietar-vos.
Amistat provaràs. — Pren eixa bossa;
viu, i prospera: adéu, bon camarada.
(A part.) Per 'xò mateix m'abscondiré amb cautela:
sos ulls fan pô, i dels seus intents no em fio.
Ah! detestable pap, horrible ventre
de la mort, ple del mos millô en la terra!
T'obro per força les podrides barres,
(Romp les portes del panteó}
i, a despit teu, t'afartaré amb més presa!
